Formulari de cerca

Història i Tradicions

Es coneixen restes de la cultura romana en diversos llocs del terme. Després de la conquesta de Jaume I, Aldaia fou atorgada al monestir de Sant Vicent de la Roqueta de València, a l'igual que la població veïna de Quart de Poblet, compartint amb esta les mateixes vicissituds històriques fins a l'extinció de les senyories en el segle XIX

Evolució Demogràfica

La història demogràfica és semblant a la d’altres nuclis de la comarca de l'Horta Sud: en 1510 el poble tenia 46 famílies, que pujaren a 60 en 1572 i a 130 en 1609. Amb l'expulsió dels moriscos i la crisi general del segle XVII, la població del terme va baixar a 110 famílies en 1646, que perduraren aproximadament durant tot el segle, fins a 1713.

Se sap que en 1787 en Aldaia vivien 1.500 persones, i en 1877 ja eren 2.175 els habitants. A partir d'ací, el creixement ha estat constant, moderat a les primeres dècades del segle XX: al 1900 arribaven fins a 2.900 i en 1930 es sobrepassaven els 3.500 habitants i trenta anys després, en 1960, el poble s'havia duplicat fins als 7.380 habitants.

La corrent immigratòria de la dècada dels seixanta i setanta explica que al 1981 Aldaia concentrara 20.800 persones, pràcticament triplicant el nombre d'habitants en vint anys. Fins i tot en l'última dècada, la població ha augmentat en uns quatre mil habitants, fins arribar als més de 27.000 de l'actualitat.

Cal destacar que Aldaia és un municipi jove, perquè predominen les persones entre els 16 i els 40 anys d'edat. Este creixement demogràfic s'ha vist correspost amb una expansió urbana des del vell nucli originari de la Plaça de la Constitució, Coladors, Santa Bàrbara, Sant Antoni i Carrer Major. Aldaia comptava amb una gran cisterna del segle XIV en l'antic carrer de la Pilota que rebia aigua de la sèquia de Benàger-Faitanar.

De la zona antiga del poble cal destacar l'església parroquial de la Mare de Déu de l'Anunciació, edifici construït entre les acaballes del segle XV i començaments del XVI, amb reformes i decoracions posteriors -sobretot del segle XVIII- que no amaguen els trets gòtics de la fàbrica original, especialment en les nervadures de la nau principal, que té 16 metres de longitud, 15 d'alçada i 9 d'amplitud. La capella de la Comunió és del segle XIX.

 


Expansió i Indústria local

A partir del nucli central, el poble es va estendre cap al sud en els anys trenta, buscant la via fèrria de la línia d'Utiel mitjançant el carrer de l'Església. Després, la progressió ha estat més general en totes les direccions, creuant fins i tot el ferrocarril i apropant-se als primers barris d'Alaquàs, gràcies a l'avinguda Dos de Maig, continuació del vell carrer de l'Església.

Tradicionalment, Aldaia ha estat un poble de base econòmica artesanal, evolucionant cap a l'activitat industrial (37% dels ocupats). Al segle XIX i XX, els "teulers", tallers de pipes i joguines i, sobretot, els ventalls caracteritzaven la manufactura del poble. Ara els sectors secundaris són altres: indústria de la fusta, fabricació de productes metàl·lics, plàstics i encara queden algunes empreses que fabriquen i venen els coneguts ventalls d'Aldaia.

Ara, sols un 1'5% dels ocupats del poble treballen encara al camp, conreant les 769 hectàrees de regadiu i les 45 de secà. En les primeres destaquen els cítrics (amb 613 hectàrees) i en les segons les garrofes (26 hectàrees). Els treballadors dels serveis son un 49 %, mentre que els del sector de la construcció són un 12%.

En relació al seu terme, Aldaia té molt de sòl industrial: un 20% del terme. Esta superfície és reparteix entre les dotze zones que existeixen, quasi totes elles en la meitat oriental i al voltant del nou enllaç amb la N-III des d'Albal i del ferrocarril. Es tracta de les zones de La Fillola, casc urbà del Barri del Crist, La Lloma, Sant Josep, Coscollar, Barranc dels Cavalls, El Crist, Encreullades, Carretera Pla de Quart, El Pou, casc urbà d'Aldaia i Bonaire.
 

 

Cultura i Tradicions

Les festes majors d'Aldaia es celebren entre el 24 de juliol i el 6 d'agost, dia del seu patró, el Santíssim Crist dels Necessitats, quan es celebra la solemne processó i el cant de la carxofa. El dia abans es produeix la tradicional Baixà des de la parròquia de La Saleta fins a la de La Anunciació.

De les festes majors destacar també altres actes típics del municipi com són la festa del fanalet, el corretraca, la cordà, la pujà del Crist, la cavalcada, l'ofrena, el tir i arrossegament, els festivals de bandes, el sopar dels majors, la setmana barrakuda, el festival de bandes, al desfilada de moda de Carlos Haro, concerts destacats al aire lliure..

A Aldaia es celebren també multitudinàriament les falles i el dia de Sant Josep entre el 15 i el 19 de març, la diada del 9 d'octubre, el Cant de l'Aurora a principis de maig, i la Festa de les Fadrines el 8 de setembre. Les festes dels barris són igualment importants com poden ser a La Saleta o San Antoni.

Pel que fa a la gastronomiaaldaiera, destaquen les populars orelletes i la dolça sopà.

Patrimoni

De la zona antiga del poble convé destacar l'església parroquial de la Mare de Déu de la Anunciació, edifici construït entre finals del segle XV i començaments del XVI, amb reformes i decoracions posteriors -sobretot del segle XVIII- que no amaguen els trets gòtics de la fàbrica original, especialment en les nervadures de la nau principal, que té 16 metres de longitud, 15 d'altitud i 9 d'amplària. També destaca la capella de la Comunió del segle XIX i la casa de la Llotgeta, del segle XVI,que va ser propietat dels comtes de Nules. Alberga una mostra etnològica i artística dels ventalls realitzats en la població. D'altra banda, la cisterna antiga d'aigua d'Aldaia, antic depòsit d'aigua situat en la plaça de la Constitució d'Aldaia, a l'interior de l'actual edifici de l'Ajuntament, és una obra excavada a uns 7 metres sota el nivell del carrer, és una sala rectangular amb volta de canó, que mesura 15,5 metres de llarg per 6,5 d'ample, i té una alçada de 7 metres i una capacitat per a uns 705.000 litres. Ja estava en funcionament en el segle XVII. S'omplia d'aigua procedent de la séquia de Benàger i aconseguia tot el veïnat. Es va utilitzar fins al segle XX, quan amb la instal·lació de l'aigua potable a poc a poc va deixar d'utilitzar-se. Es va tancar definitivament en 1960.