L’artesania del palmito valencià

La tradició del palmito valencià –com a complement de vestir, per a refrescar-se o bé com a obra d'art– es remunta a més de cinc segles. Les historiadores Elisa Amorós i Ruth de la Puerta Escribano destaquen la importància econòmica d'este sector artesanal a la ciutat de València i la seua comarca. Durant el segle XVIII València es consolida com el principal centre productor espanyol, destacant a nivell europeu per la qualitat dels seus palmitos. En el segle XVIII naix a València el Gremi de Mestres Artesans Palmiters i en 1802 ja existix a la ciutat una Reial Fàbrica de Palmito.

Probablement a causa d'aquesta conjuntura, dos francesos van a establir-se a València a fi de fer-se amb el mercat espanyol, important peces que després es munten a Espanya. Es tracta de Simonet, que arriba a València en 1825, i Fernando Coustelier. Arran de l'arribada del primer, diversos artesans valencians de palmitos han d'acudir a Ferran VII perquè prohibisca la importació de palmitos francesos. No serà l'única queixa dels palmiters valencians. De fet, en 1842 els palmiters de València van demanar a la Diputació Provincial que elevara demanda davant de la Corona perquè esta suprimira el Decret de 27 d'octubre del mateix any el qual eliminava traves a la importació de palmitos francesos.

La consolidació del Gremi de Mestres Palmiters de València constata la puixança d'esta artesania en terres valencianes. La indústria palmitera valenciana va aconseguir el seu major desenvolupament a finals del segle XIX i principis del XX. El gran artífex del segle XIX va ser José Colomina, industrial alacantí que revolucionarà la producció de palmitos.

L'Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València aporta informació sobre este antic ofici. L'any 1861 la província de València comptava amb 84 tallers i fàbriques de palmitos. En este període sobreïxen els artesans de València José Colomina (Casa Colomina), Vicente Alejandro Llorca (Casa Llorca), Salvador Barber Giner (Casa Barber) i José María Prior Sanchis (Casa Prior), en les fàbriques dels quals es van formar aprenents procedents d'Aldaia que amb el temps arribaran fundar els seus propis tallers.

València va ser el principal centre productor i de comercialització del palmito, encara que s'abastia en part de varillatges i teles realitzats en les poblacions de l'Horta. Amb el pas del temps perdrà l'hegemonia en la producció de palmitos i esta es desplaçarà i concentrarà en alguns municipis de la comarca, sent Aldaia la localitat que comptarà amb el nombre més gran de tallers, per la qual cosa està considerada el bressol valencià del palmito actual.

Primers palmiters d'Aldaia 

L'origen de l'artesania del palmito a Aldaia data del segle XIX, segons Josep Ramon Sanchis Alfonso, historiador i Cronista Oficial d'Aldaia. Este historiador, basant-se en els padrons d'habitants d'Aldaia dels anys 1857 i 1860, ha pogut constatar que a mitjan del XIX Aldaia comptava almenys amb 18 artesans palmiters, iniciant sagues familiars dedicades a esta activitat. D'ells descendixen un bon nombre d'artesans actuals.

 Durant el segle XIX es van fundar algunes importants empreses de palmitos que continuen la seua activitat en l'actualitat. Abanicos Andrés Pascual és una de les més antigues del sector, porta exercint el seu treball a Aldaia des de 1880, transmetent de pares a fills l'art del palmito. En esta època es crea també Abanicos Aparici, empresa fundada en 1888 per Vicente Aparisi Sempere en la ciutat de València i ubicada finalment a Aldaia.

Al llarg del segle XX Aldaia desplaçarà València en la fabricació de palmitos. A principis d'esta centúria ja funcionava a Aldaia l'associació de palmiters denominada «Els Dotze Apòstols», entre els quals figuraven Antonio Sanchis Folgado i els germans Salvador i Pascual Tárrega, els descendents dels quals continuaran la tradició palmitera.

Creixement al segle XX

En les tres primeres dècades del segle XX l'artesania del palmito creix i es consolida a Aldaia. Abans de 1936 existien al poble 25 tallers, xifra que s'estanca durant la Guerra Civil. Passada la postguerra, el sector experimenta un creixement sostingut, sobretot durant el procés d'industrialització dels anys cinquanta, seixanta i setanta. De fet, l’any 1957 Aldaia comptava ja amb 37 empreses d'artesans amb llicència industrial dedicades a l'elaboració del palmito. I en 1966 seran 38 empreses, entre les quals trobem 21 fabricants de varillatges, 12 muntadors i quatre pintors de palmitos.

Els establiments de palmitos van créixer en consonància amb altres indústries especialitzades en el treball de la fusta i la resta de matèries que permetien fer varillatges, així com teladores, pintors i diversos especialistes en la creació del palmito. Durant la primera meitat del segle XX la producció palmitera s'assenta definitivament en diverses localitats de l'Horta com Aldaia, Burjassot, Godella, Alaquàs, Mislata i Xirivella. Però entre totes destaca Aldaia com principal centre productor, principalment en l'elaboració del varillatge del palmito, mentre que Godella concentrarà el nombre més gran de pintors.

A finals del XIX i durant tot el segle XX naixen a Aldaia bona part de les empreses que perviuen en l'actualitat. Una de les més antigues és Abanicos Blay Villa, que ja va per la quarta generació de mestres palmiters. La família d'artesans Blay Villa, experts en restauració de palmitos antics de totes les èpoques i materials, treballa sobretot el nacre, la nacrada, l'os i les fustes nobles, aconseguint productes de gran qualitat. Esta empresa, el propietari actual de la qual és Ángel Blay Villa, treballa per a nombrosos antiquaris, col·leccionistes i museus nacionals i internacionals. Actualment és l'únic fabricant de palmitos de nacre. Destaca també per la seua cuidada col·lecció de palmitos antics de diferents països, alguns dels quals han sigut cedits al Museu del Palmito d'Aldaia.

Els anys que van precedir la Guerra Civil van veure nàixer algunes empreses de palmitos a Aldaia que continuen actualment la seua activitat. En la dècada de 1920 va començar el seu camí Abanicos García i en 1933 sorgix Abanicos Taberner. Així mateix, els orígens de Abanicos Guzmán es remunten als anys trenta. En eixa època Manuel Guzmán Folgado es dedicava a l'artesania de talla amb fusta per a mobles, que compartia amb l'elaboració de palmitos. Posteriorment amb els seus fills es va dedicar totalment al palmito, creant l'empresa Abanicos Guzmán fins als anys noranta, moment en què Manuel Guzmán Fuster és designat gerent de l'empresa passant a ser Abanicos Artesanos Guzmán.

La major part de les empreses de palmitos d'Aldaia han sigut gestionades per sagues familiars o bé han sorgit artesans independitzats d'altres tallers. Això ha sigut el factor comú. Sobre estes empreses, presents en els mercats nacional i internacional, gravitava una xarxa d'artesans experts en tots els processos necessaris per a l'elaboració del palmito: varillador, calador, gravador, teladora, pintor, polidor, fondista, envernissador, adornador, muntador i rematador.

A partir dels anys quaranta el sector palmiter valencià experimenta una recuperació i creixement que es prolongarà fins a la dècada dels vuitanta, amb tallers principalment ubicats a Aldaia. És en eixe període quan es funden la majoria de les empreses d'Aldaia que se sostenen en l'actualitat. En 1966 Aldaia comptava amb 36 empreses i en 1979 en tenia 40.

En 1942 naix Abanicos José Blay, un dels líders en la fabricació i exportació de palmitos artesans que gaudix d'una forta presència en el mercat nacional i internacional. I poc després, l'any 1946, sorgix Abanicos Folgado Romeu, empresa fundada per Fernando Folgado Ferrandis al barri de la Brillantina i especialitzada en la fabricació del varillatges i calat de palmitos. I en 1964 apareix Abanicos Burriel, empresa familiar creada per Salvador Burriel Sayas, que confecciona palmitos de gran qualitat amb varillatges exclusius elaborats amb fustes nobles, os o nacrada, i amb randes i pintures que seguixen la tradició artesana. La dita empresa la gestionen actualment els fills del fundador, Xavier i Daniel Burriel.

Durant els anys vuitanta i noranta aniran sorgint noves empreses de palmitos fruit de la renovació generacional d'antigues famílies d'artesans. Tal és el cas de Carolina Ferrandis, els antecessors de la qual van ser Abanicos Magda, Abanicos Amparo Navarro i Antic Taller dels Borrulls. O l'exemple d’Abanicos Roser, empresa fundada en 1991 per Rosario Vidal Martínez, neboda besnéta del mestre palmiter Salvador Tárrega, membre dels «Dotze Apòstols» el qual fou també propietari d'un taller de palmitos a principis del segle XX. Un altre continuador de la tradició familiar palmitera és Abanicos Manel Rochina Tárrega, el qual representa la tercera generació d'artesans de la seua família. Rochina és nét de Salomón Tárrega Folgado, fundador en 1927 d'un taller de palmitos junt amb Pelegrín Bondia i Pascual Tárrega. Salomón Tárrega fou l’introductor del pintat del fons del palmito amb pistola aerogràfica. L’ofici de palmiter el continuaren el pare de Rochina, Manuel Rochina Cánoves, i el seu oncle, el pintor Salomón Tárrega Almiñana.

Altres empreses representatives que es mantenen actives són Varillajes Enrique García Donate, fundada en 1980 pels germans Javier i Enrique García, especialitzada en varillatges de gran qualitat i innovació tècnica. Treballen totes les fustes fan tot el procés d'elaboració i subjecció de les varetes del palmito. Destaca també Abanicos Vifema-El Havanico, fundada en 1986 per Amalia López Ovalle i Antonio Ferrandis Serra. Una empresa dedicada exclusivament a potenciar el palmito com a complement de moda, que experimenta amb nous materials i fa una combinació atrevida de colors i textures. Tot això amb la incorporació de la segona generació representada per la dissenyadora Amalia Ferrandis López.

Cal destacar igualment, entre altres firmes, Abanicos Folgado Romeu (empresa familiar dedicada a l'elaboració i venda de qualsevol tipus de varillatges), Abanicos López (empresa de varillatges i calats) i Abanicos Aire Distinto gestionada pels fills d'Emilio Blay. I també Arts-Tres Cooperativa (fundada en 1987 per Enrique Alonso, Agustín Muñoz i Antonio Pascual), Abanicos Fernando Folgado Romeu (especialitzada en el palmito lacat clàssic espanyol), Abanicos Di-Albani (empresa nascuda Aldaia ubicada actualment a Xirivella) i Gráficas Simar, dedicada a la impressió de palmitos de tela i fusta per mitjà de les tècniques òfset i digital.

Treball de centenars d'artesans i artesanes

És necessari assenyalar que el sector del palmito s'ha pogut mantindre fins al moment present gràcies al treball de centenars d'artesans i artesanes d'empreses ja desaparegudes, la citació dels quals requeriria d’un estudi més profund, però que sens dubte han contribuït a mantindre la rica tradició del palmito d'Aldaia. Teixidores com Pepita Alcàsser i Teresa García. Pintors com a Domingo Calvo, Salomón Tárrega Folgado, Julián Martínez Torres, José Blay Jacinto, José Guinart, José Manuel Yusa Blay, Vicente Benlloch Mas, Salomón Tárrega Almiñana, Adrià Hernández, Francisco Zamorano i Agustín Rubio. Caladors com Antonio López, Gerardo Vaques Baños i José Francisco Cervera. Varilladors com els germans Miguel i Antonio Folgado. Tots ells, i molts altres més, han fet possible que el palmito d'Aldaia siga un producte de gran qualitat artística i una de les artesanies valencianes més representatives.

Durant les dos últimes dècades del segle XX i primera del XXI el sector palmiter d'Aldaia ha experimentat un cert retrocés a conseqüència de la competència del palmito asiàtic, fabricat a molt baix cost, que ha envaït el mercat europeu, generant una gran crisi de qualitat aliena als artesans palmiters però que perjudica seriosament el ram. L'Any 2000 Aldaia comptava amb 33 empreses del palmito actives, xifra que va disminuir a 26 en 2013.

Marca de qualitat AEA

Per a fer front a la competència exterior, poder adaptar-se a les noves tendències del mercat i reforçar la seua imatge, les empreses valencianes del palmito van començar a mobilitzar-se a través de diverses iniciatives. La més significativa va ser la creació de la marca de qualitat «Abanicos Artesanos Españoles» (AEA). El distintiu AEA, que garanteix un producte elaborat de forma totalment artesanal, va ser presentat precisament a l'Ajuntament d'Aldaia el 17 de juliol del 2003 pel Gremi de Mestres Artesans Palmiters de València, que té una gran vinculació històrica amb Aldaia per concentrar este municipi el nombre més gran d'empreses.

Restauració de la Casa de la Llotgeta

D'altra banda, des de l'Ajuntament d'Aldaia també s'han donat passos importants per a preservar i impulsar el sector del palmito artesà. El projecte més important ha sigut l'adquisició i restauració de la Casa de la Llotgeta, un edifici del segle XVI situat en la intersecció dels carrers d'Església i Major, concebut per albergar el Museu del Palmito d'Aldaia, el MUPA. L'adquisició de la Casa de la Llotgeta i les obres de restauració per l'Ajuntament han suposat una inversió de més d'1,5 milions d'euros. L'edifici restaurat va ser inaugurat el 17 de desembre del 2010.

A partir de 2011 el projecte del museu del palmito ha rebut un nou impuls per part de l'Ajuntament per mitjà de la realització d'exposicions monogràfiques dedicades al palmito i a la cultura valenciana, així com conferències, visites guiades i tallers escolars d'elaboració de palmitos. Les activitats de promoció del palmito han comptat amb el suport i col·laboració de l'Associació de Palmiters Artesans d'Aldaia, una entitat constituïda a principis del 2012 amb el propòsit de posar en valor l'ofici del palmito artesanal i elevar a la categoria d'art les creacions artístiques que es plasmen en els palmitos elaborats a Aldaia.

Així mateix, l'Ajuntament d'Aldaia ha sol·licitat a la Generalitat el reconeixement del MUPA com a Col·lecció Museogràfica Permanent de la Comunitat Valenciana i la seua integració en el Sistema Valencià de Museus. D'esta manera, els béns que integren el MUPA constitueixen un llegat patrimonial de gran valor, la conservació i enriquiment del qual correspon a tots els valencians i especialment a les institucions i els poders públics que els representen.